Domenge dia 19, al programa 30 minuts de TV3, emetien un reportatge sobre la pesca d’arrossegament i el futur d’aquesta al Mediterrani. Un dels principals problemes que deixaven entreveure, és el mal que fa la pesca d’arrastre al sòl marítim i les restriccions futures que s’imposaran per tal de deixar regenerar el sòl i les espècies que es capturen.

Per aquest motiu, els demanen, als pescadors que s’hi dediquen, de sortir menys dies a la mar. A la vegada, però no donen solucions econòmiques per als dies que no van a pescar, perquè com ells diuen, “dia que no se surt a la mar, dia perdut”. És a dir, dia que no cobren. Hi ha ajudes per part d’Europa com a administració per tal de millorar l’impacte ecològic, però són subvencions que costen molt a arribar havent fet una despesa alta per a una empresa fràgil com són unes portes de 50.000 €.  Pregunteu-vos: Quina empresa tanca 2-3 mesos l’any i és capaç de balancejar els comptes per viure, no només sobreviure?

Al documental veiem com a diferents confraries del país hi havia un sentiment de comunitat i empenta de, entre tots, buscar solucions creatives. Creant piscines de criança, fent producte per vendre mitjançant una empresa dedicada a l’alimentació i els productes de la mar, inclús van parlar d’investigar el cultiu d’algues, i així generar alguns ingressos extra a la confraria. Confraries en un sentiment de comunitat, que se’ls veia sentant-se a la taula per discutir com se repartien els dies de pesca. També es veia el desànim que pot suposar la subhasta de peix, on es marca el preu depenent del que volen pagar qui compra. Com van dir al documental: “La gent que té el comandament, prem el botó quan veu el preu que volen pagar, i no posant prou en valor el sector primari, les hores, els diners i l'esforç que suposa estar-se 10-12 hores a la mar.” És el capitalisme salvatge que afecta al nostre sector primari, i unes institucions que no li donen suport malgrat que és aquest mateix sector qui sustenta la vida. És com si jo anés a fer un cafè a la cafeteria i decidís quin preu té.

Mentre aquesta última part la podem veure cada dia a la llotja de Les Cases, l’altra part manca, i cada vegada més. Manca el sentiment de comunitat i ajudar-se entre tothom, i cada vegada, agreujant així la manca de sentiment de poble.

I per què pareix que aquí este sentiment de comunitat, no el tinguem? Com ha poble hem rebut deixadesa any rere any per part d’una institució local que, a hores d’ara, ja no se l’espera. Per institució local mos referim a  l'ajuntament sense fer distinció de partits; cap ha sabut mantenir la comunitat, ni potenciar Les Cases com se mereix, i tenint en compte les necessitats i l’estil de vida, que és diferent al d’Alcanar. L’altre, i més enfocant-nos en la problemàtica de la pesca, hi ha el monopoli de qui sempre ha anteposat els interessos personals als de la comunitat. Hauríem de sortir tots al carrer reivindicant la nostra pesca i la identitat casenca, però ningú diu res i qui dia passa, any empeny. Fins quan? Segurament, fins quan no hi haja solució, i s’haja perdut del tot la identitat i l'essència que tenia Les Cases com a poble pesquer.

La pregunta a fer-nos és molt senzilla, Les Cases continua sent aquell poble pesquer que ens expliquen los iaios? Cal reflexionar sobre cap a quin model de poble estem anant i quin model de poble volem, i començar a posar en valor la història i la gent que tenim. Sempre hem sigut ciutadans de segona dins del municipi i això mos ha fet perdre la cohesió, però només caldria voluntat per a poder-la recuperar.