Parlar de dol, és parlar de pèrdues, de pèrdues esperades, sobtades i sobrevingudes, hi ha molta informació sobre allò que passa aquella persona que perd, les fases del dol, quines conseqüències té un dol cronificat i com pot afectar a la vida de la persona o família que el viu. Poc se'n parla (tot i que per sort, cada cop més) de les pèrdues invisibles, o prematures, la vida és acceptar que hem de marxar de forma inevitable en algun moment, en l'àmbit mental la pèrdua d'un fill no nat o amb pocs dies de vida, fa vergonya, implica per a la dona una càrrega afegida "de no funcionar bé" "d'haver fet alguna cosa malament", maternar és lligar-se a una altra persona per a tota la vida, però aquest lligam no comença en el moment del part, o dies després d'aquest, comença en el moment en el qual es pren la decisió lliure de ser mare, maternar és una actitud vital en la qual el saps que el cos et canviarà, que tindràs simptomatologia més o menys agradable, és un sotrac emocional continuat en el qual cada sensació, cada canvi és bonic, però aterrant per a les gestants, les expectatives, el futur , les setmanes, les proves, el llenguatge barroer d'alguns sanitaris, els comentaris sobre el teu pes , la teua cara, la teua alimentació, normalitzem que formen part del procés de maternar.

I hem de dir prou a normalitzar tot allò que ens fa patir, com a dones com a mares i com a gestants, no és normal perdre un fill estigues de set setmanes o de vint-i-una, no és normal que ens diguen ja ho tornaràs a intentar, o "tranquil·la, que no te'n recordaràs d'aquí a un temps", el que sentim les mares que hem passat per aquest tràngol és normal, és acceptable, no voler sentir a parlar durant un temps o per sempre d'embarassos, és normal tenir por, i sentir culpa, és normal pensar que he fet jo perquè em passe això.

Com a societat en la que ser mare encara ens lastra en molts aspectes, no ens podem permetre el luxe de minimitzar amagar o frivolitzar el que senten aquestes dones (i parlo de dones, per què la pèrdua evidentment és de la família, qui al viu, però som les dones qui patim la doble discriminació d'haver de demostrar o creure'ns que no es culpa nostra). Hem de treballar per una societat on se'ns permeti expressar el dolor i les pors que tenim i on sentir ràbia o tristesa per la pèrdua no es banalitze, les institucions han de garantir que, les dones que pateixen aquestes pèrdues puguen tenir un lloc per a expressar el seu dolor, i no només a manera de reconeixement puntual un dia a l'any en concret, sinó que puguem tenir espais on compatir aquest dolor, i la incertesa o l'alegria del que ha de venir. Necessitem poder inscriure els nostres fills nats que han mort, necessitem evitar la doble victimització cap a nosaltres.

Hem de fer un pas endavant per tal de poder donar pau a qui ho necessita, ens omplim la boca amb la nova pandèmia global, la salut mental i no estem donant el suport a aquelles persones que en aquest cas ho necessiten.

Com a dada m'ha sigut pràcticament impossible trobar dades estadístiques sobre el percentatge d'embarassos no arribats a terme (potser no ho he sabut trobar), d'entrada i disculpeu el que no està escrit NO EXISTEIX, per tot això i com a dona i com a gestant que ha patit una pèrdua prematura dic que si potser som moltes més de les que ens pensem, i no estem soles, i que passa i fa mal, molt mal i que és responsabilitat de tothom donar-vos la veu a vosaltres i als vostres fills i filles.